Itinerari monumental

 

Itinerari monumental

UN ITINERARI MONUMENTAL PER ONTINYENT
Vicent Terol i Reig (arxiver municipal d’Ontinyent)

Introducció

Ontinyent és molt més que una ciutat industrial i moderna que ultrapassa els trenta mil habitants. El nucli històric de la ciutat, per exemple, és una successió de cases apinyades en carrers sobre grans desnivells i, per això encosterats, coronada pel nucli emmurallat, la Vila. Esta disposició contrasta amb les noves àrees d’expansió urbana en els plans —hui barris populosos— de Sant Josep i de Sant Rafael, que concentren el gros de la població. Els polígons industrials i els nous barris, que han fet incrementar l’altura dels edificis, oculten, llevat de la part de ponent, el majestuós i esvelt campanar de la Vila, que ens servirà com a referent per situar el nucli històric.

La presència de la indústria tèxtil pertot arreu marca la fisonomia i dota de personalitat la capital de la comarca de la Vall d’Albaida. La metamorfosi d’una societat de base agrària amb presència de les activitats industrials en una societat plenament industrial té lloc en la dècada dels cinquanta. Així les coses, molts conjunts urbans i alguns barris encara guarden l’encant i els indicis —caixetes de fruita i hortalisses a les portes de les cases com a improvisat aparador— de l’empremta llauradora. Ho constatem al Poble Nou i al carrer de Sant Antoni, construïts al segle XVIII.

L’alé de vida de la ciutat ha estat l’aigua. L’abundància de fonts s’ha invocat, erròniament, per explicar el topònim. L’entitat demogràfica d’Ontinyent s’explica, sobretot, per l’existència d’una horta molt extensa, una de les deu hortes valencianes més importants. L’abundància d’aigua i l’aprofitament de les possibilitats topogràfiques dels salts d’aigua com a font d’energia expliquen la gran concentració de molins i batans o enginys manufacturers de la llana, primer, i també del paper, ja en el segle XVIII. Hem de sumar-li la presència d’una nombrosa cabana ramadera d’ovicàprids, que explica la puixança manufacturera d’Ontinyent en època medieval i moderna. Ontinyent era en eixe moment una de les deu poblacions més importants del país.

Itinerari monumental

Iniciarem el nostre periple a la plaça Major, que s’alça sobre un espai a peu de muralles i obert al barranc de Sant Jaume-Almaig. Este espai ha estat, des del segle XVI, el centre neuràlgic de les activitats públiques de la ciutat, raó per la qual concentra una part significativa dels edificis històrics més rellevants. Presideix la plaça l’antiga casa del Consell o antic Ajuntament, edificada en la primera meitat del segle XVI al capdavant de les fortificacions medievals. Encara alberga dependències municipals. La seua aparença actual és fruit d’una important reforma de 1765. A mitjan segle XX es realitzaren diverses reformes que han ocultat bona part de la seua fisonomia primigènia. A les acaballes del XVI se li va afegir la llotgeta del mostassaf a la part est, de la qual encara es conserven vestigis tot i que reformada posteriorment. A l’agost s’hi instal·la el monumental castell de fusta, escenari de les ambaixades de les festes de Moros i Cristians.

A la part de ponent hi ha l’antic Almodí del segle XVI, reconvertit en presó en el segle següent i que ara alberga diverses dependències municipals en construir-se les noves presons de pedra picada en el segle XVIII.

Els Porxets són testimonis de l’aspecte originari de la plaça, totalment porticada ja a principis del XVI. S’han de destacar les almotlades o revoltons decorats amb guixeries renaixentistes (segle XVI) i un relleu de la Puríssima (segle XVII). Al costat dels Porxets trobem el palau dels Comtes de Torrefiel (segles XV-XVIII) que hui serveix de seu a l’Ajuntament. A l'interior hi ha una magnífica porta de pedra picada gòtica (principis del XVI), idèntica a la de la sala del palau de la Generalitat de València i una escala també de pedra picada i d’idèntica cronologia, les bases dels pilars de la qual representen diverses figures en actituds grotesques.

Pujant la costera del Ravalet o del Regall trobem els monumentals peus de la sagristia de Santa Maria i de la capella de la Puríssima. Acolliren l’antic Almodí durant els segles XVII-XIX i els jutjats fins fa pocs anys. Ara s’han habilitat com a espai expositiu del Museu Arqueològic d’Ontinyent i la Vall d’Albaida. S’han de destacar també les restes de les fortificacions medievals, conservades en la base del campanar de Santa Maria, que testimonien la importància estratègica d’Ontinyent en època medieval, quan va jugar el paper de plaça forta en la frontera amb Castella.

A continuació trobem el carrer de la Magdalena, que dóna accés al pont de Santa Maria (1942-1953). Esta era l’entrada de l’antic camí de Biar o de Castella en la vila. Se’l coneix com el Carril, terme medieval que equival a camí de carros, fossilitzat per diferenciar-lo de l’altre camí dels Carros del segle XVI. A la vora del camí destaca el conjunt, monumental i ben conservat, del convent de les Monges Carmelites (segle XVI).

Però no ens dirigirem ni al camí ni al pont, tot i que és opcional i molt recomanable fer una ullada des del pont a la panoràmica de la part més inaccessible de la Vila. S’hi pot observar la bigarrada successió de les cases repenjades sobre algunes de les restes de la muralla medieval, amb el profund llit del riu d’Ontinyent o Clariano al fons.

Ens disposem a accedir a la Vila. Podem fer-ho pel portal de Sant Roc o per la pujada del Fossaret, costera amunt, fins al punt més elevat de la ciutadella, la veritable joia que guarda les essències i conserva indrets plens d’encant i d’autenticitat. Si triem el portal de Sant Roc, accedirem al palau de la Vila o de la duquessa d’Almodòvar (segles XIII-XIX). El palau s’ubica en la part més exposada de les muralles a manera de fortalesa o ciutadella que mira a ponent. Bastit sobre l’antic alcàsser islàmic i molt transformat en el segle XVIII, conserva restes de fortificacions medievals. La façana té elegants elements del gòtic civil valencià. Tanmateix, el seu mal estat, en espera de restauració, no ens permetrà de visitar-lo.

Si triem el Fossaret accedirem a la plaça de la Vila. Tanmateix, hi ha la possibilitat d’accedir-hi des de la plaça Major, per la pujada de la Bola, des d’on podrem iniciar l’ascens exigent a la Vila. Si hem escollit esta opció arribarem, fent ziga-zaga per les restes de les fortificacions medievals, al Mirador, l’antic portal major de la vila. Haurem de passar abans per davant el portal de l’Àngel. Dalt de tot observarem una majestuosa perspectiva de la ciutat des d’esta talaia. Després només caldrà endinsar-se cap a la plaça de la Vila.

L’església de Santa Maria (segles XIV-XVI) ocupa el lloc on, després de l’ocupació cristiana, es va construir un primer temple, probablement sobre la mesquita islàmica. Només entrar sobre una de les portes i a una bona altura trobarem les despulles de Lop de Vaello, un dels cavallers que realitzaren el repartiment de les cases i les heretats del terme d’Ontinyent el 1250. Bona part de la fàbrica del temple correspon a la primera meitat del segle XVI, encara que trobem diverses intervencions anteriors (segles XIV-XV) i posteriors (XVII). Està documentada una intervenció a mitjan segle XV que correspondria a l’obertura dels braços i dotaria l’església d’una planta de creu llatina. La reforma definitiva (1518-1530) va ser obra de Benet Oger, mestre d’obres originari de Lió (França). En este moment es basteixen les dos voltes dels peus, de rampant redó, una de les quals (la central) reprodueix la traça de les voltes de la Llotja de Mercaders de València. Les restes de les finestres laterals reprodueixen dissenys de la mateixa Llotja. Les dos voltes es sustenten sobre pilastres en forma de soga i helicoïdals d’aresta viva. La magnífica portada renaixentista (1530) és una de les més belles i remarcables del primer Renaixement valencià. Les capelles laterals (cap a 1540) foren obra de Joan de Batea, mestre picapedrer bascofrancés que acabarà residint a Ontinyent. A mitjan segle XIX té lloc una profunda i desafortunada remodelació, amb la relectura estètica del neoclàssic academicista que es va saldar amb el cobriment de les voltes, la destrucció o emmascarament de les pilastres i finestres de pedra picada gòtica. El procés de repristinació a les acaballes dels setanta ha permés descobrir les voltes i endevinar l’aspecte primigeni de les pilastres.

El presbiteri o cap d’altar fou construït cap a 1570, encara que reformat a la fi del XVII. La sagristia fou edificada entre 1580-1610 i tot just davall seu trobem la cripta on es poden apreciar els vasos on eren soterrats els preveres. La capella de la Puríssima (1662-1692) va ser construïda quasi simultàniament al campanar (des de 1689). S’hi venera la imatge de la patrona de la població, llavorada en plata massissa. Entre els objectes mobles caldria destacar: taula de l’Anunciació, segle XV; olis de Josep Segrelles (segle XX) en el presbiteri i en el lateral del creuer; magnífica pica baptismal florentina de la segona meitat del XVII; col·lecció pictòrica de Vidal i Tur: obres de Ribalta i anònims del XVII; talles del Sant Sepulcre (1943) i la Soledat (1943-1944) de Marià Benlliure.

El campanar de Santa Maria (segles XVII-XIX) és un dels referents simbòlics i identificadors de la ciutat. La construcció es va iniciar el 1689 i es va dilatar vint anys. El segon cos i el remat de la torre de campanes, edificats cap a 1745, sofriren els efectes del terratrèmol de 1748. La seua aparença actual, amb el remat de forja, és conseqüència de l’impacte d’un llamp en maig de 1859 que va obligar a la demolició de l’anterior i a la construcció de l’actual cap a 1880. La seua esplendor i grandiositat s’ha vist realçada arran de la demolició de les cases que hi havia als peus que ha deixat a la vista les fortificacions de diverses èpoques que li serveixen de base. Al campanar es conserva la campana més antiga de tota la Vall d’Albaida, la de Rauxa i Foc (1563). Paga la pena fer la visita els diumenges de matí per veure des del seu cim la panoràmica de la Vall d’Albaida i de Mariola, des d’on comença la vall.

El barri de la Vila, declarat conjunt historicoartístic en els anys setanta del segle XX, conserva un dels conjunts medievals més representatius de les terres valencianes, qualitativament o quantitativa. No s’ha d’oblidar que a inicis del segle XV Ontinyent era una vila populosa, la tercera, després de Xàtiva i Oriola, al sud del Xúquer. Prendrem, amb premeditat sentit processional, el carrer Major de la Vila o de la Trinitat i gaudirem del silenci, sense el soroll dels cotxes. Caminarem flanquejats per les dovelles de pedra de les cases dels benestants medievals i pels carreus de pedra de les cantonades. Anirem descendent costera avall i a cada costat contemplarem carrers, carrerons i atzucacs que guarden el seu encant i reserven no poques sorpreses als visitants. La rehabilitació dels edificis, amb fronteres pintades de colors vius, ha revitalitzat els paisatges urbans i ofereix sensacions plenes de suggeriments. Arribarem a la placa de Sant Pere i continuarem avall. Deixarem enrere el Callarís i els noms rotunds dels carrers que han conservat la història en la seua denominació: Cordellat, Església,…

Travessarem el portal de la Trinitat i accedirem a la plaça de Baix, que ha acollit durant més de cinc segles el mercat. Estem ja en el Raval i ens dirigim cap a l’eixida natural al nord, l’inici del camí de Castella. Visitarem el Pont Vell, un altre dels elements emblemàtics de la ciutat. Començat el 1500 i acabat el 1501, és obra dels mestres d’obra i picapedrers Pere Ribera, de Xàtiva, i Joan Montanyés. Consta de dos arcs de mig punt, tot i que lleument rebaixats, sustentats sobre tres contraforts, el central dels quals és un formidable peu de carreus en forma de quilla. És tot de carreus de pedra picada, encara que la barana fou construïda amb les restes de diversos portals murals enderrocats a la fi del segle XVIII.

El pont marcarà una reorientació de les comunicacions de la vila. El 1520-1521 els agermanats d’Ontinyent propiciaren la construcció del camí dels Carros, actual barri de la ciutat, des de la baixada del qual es pot contemplar una impressionant panoràmica de la Vila i del Raval, amb les cases escampades com flocs de neu unes damunt d’altres. També en el segle XVI s’hi construirà el Tirador dels Peraires, on els mestres fabricants estenien i deixaven assecar els draps de llana. Aigües avall, i ja a principis del segle XVII, es documenta la transformació de les coves a la vora del riu (on habitaven les famílies més humils de la vila) en les cases de l’actual carrer de la Cantereria, situat a la vora mateix del riu.

Si encara disposem de temps i de ganes, podem fer una passejada pel carrer Major, amb diverses cases nobiliàries dels segles XVIII i XIX i amb les esglésies de Sant Carles i de Sant Francesc, ambdós del segle XVIII. En el que fou antic raval es troba l’església de Sant Miquel (segles XVI-XVIII).

BIBLIOGRAFIA

AAVV, Alba, revista d’estudis comarcals de la Vall d’Albaida (núms. 1-24).

AAVV, Almaig, revista editada per la comissió de publicacions de La Nostra Terra.

Catàleg general del Servei de Publicacions de l’Ajuntament d’Ontinyent.

Catàleg de publicacions de la Caixa d’Estalvis d’Ontinyent.

Art

El patrimoni artístic d’Ontinyent, pel que fa a col-leccions de pintura i obres d’art, es localitza principalment a l’església de Santa Maria i al col·legi de la Concepció. Fa alguns anys encara podia visitar-se, amb permís dels propietaris, el palauet de l’Ereta, que guardava una important col-lecció de pintures i ceràmica valenciana, però l’edifici, del segle XVIII, va ser enderrocat i es dispersaren les obres que albergava. El mateix ha passat amb la casa-palau dels comtes de Nieuland, on hi havia una important pintura de Vicent López i un impressionant saló amb taulellets de Manises del segle XVIII.

Entre les obres d’art que conserva l’església de Santa Maria —on podem admirar les tres voltes d’encreuament estrellades amb nervadures i torcelets— cal destacar un armari-fort de clara influència gòtica en les seues pintures, exposat actualment a la sagristia. Obra important és la gran pica baptismal, vinguda d’Itàlia el 1690, de llenguatge manierista, esculpida en marbre de Carrara. La primitiva pica baptismal, situada en l’accés al campanar, està decorada amb un gran mural de taulellets de Manises del segle XVIII. En el capítol de pintures destaca una taula del segle XVI de Nicolau López i tres llenços anònims amb motius religiosos. També hi ha una sèrie de teles del pintor Josep Segrelles, entre les quals cal esmentar de forma destacada l’apostolat, exposat en dos plafons al presbiteri. La imatgeria religiosa està representada per una talla de Marià Benlliure (imatge de la Soledat) i, a l’església arxiprestal de Santa MAria, del mateix escultor valencià, un impressionant Crist Jacent. Ací també podem observar un sòcol de taulellets de Manises del segle XVIII.

Museus

Museu de Ciències Naturals. El convent dels Pares Franciscans guarda peces d’una sorprenent col-lecció: fauna espanyola, africana i americana, mostres d’art precolombí, monedes antigues, restes de l’Egipte dels faraons, manuscrits, etc.

– Lloc: col·legi La Concepció, avinguda de Sant Francesc, 5. Telèfon: 96 238 01 00 - Fax: 96 238 01 20
– Horari de visites: de dilluns a divendres de 10:00 a 13:00 i de 15:30 a 18:30 hores. Entrada lliure (cal concertar visita per telèfon).

Museu fester. Inaugurat el 9 de novembre de 2001, podem contemplar-hi objectes, imatges, armes, vestits i referències a actes de les festes de Moros i Cristians.
– Lloc: edifici de Festers, plaça de Baix, 2. Telèfon: 96 238 02 52.

– Horari: dijous/divendres 18-20 hores i dissabte/diumenge d’11 a 13 hores.

Museu Arqueològic d’Ontinyent i la Vall d’Albaida (MAOVA). El museu se situa en l’antic edifici dels Jutjats Comarcals d’Ontinyent (segle XVII), i exposarà bàsicament les troballes arqueològiques d’època prehistòrica a medieval recuperades en els últims anys pel Servei Arqueològic de l’Ajuntament d’Ontinyent.

BIBLIOGRAFIA

AAVV, Alba, revista d’estudis comarcals de la Vall d’Albaida (núms. 1-15).

AAVV, Almaig, revista editada per la comissió de publicacions de La Nostra Terra.

BERNABEU, Alfredo. Arte e historia en la iglesia de Santa María de Ontinyent, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, 1988.

Catàleg general del Servei de Publicacions de l’Ajuntament d’Ontinyent.

Catàleg de publicacions de la Caixa d’Estalvis d’Ontinyent.

Formulari de cerca

Dl Dm Dc Dj Dv Ds Dg
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31